dimarts, 15 d’agost del 2017

Seguint el riu Vístula


(Hem utilitzat el teclat del mòbil així no pateix tant l'ortografia però les fotos és complicat...)

Quart país gairabé creuat, ja hem arribat a Cracòvia. Però pas a pas, que són moltes les coses a explicar. 

Després de gaudir de les vistes nucturnes de Vilnius des de l'únic turó que tenen (que per cert, s'està esfondran i no saben que fer-ne doncs a dalt hi ha el castell del fundador de la ciutat) anem a dormir. 
Ens despertem a les 7, ho tenim tot controlat per ser a les 9 fent autostop a les afores de Vílnius. Hem d'agafar un bus elèctric (d'aquests xulos amb antenes) i seguidament un segon bus. Esperem el primer uns 15 minuts. Com és que no passa? Aaaah que avui és dissabte i havíem mirat malament l'horari. (Uns cracks) camina amunt i avall, troba una altra línia i som-hi. Mentre esperem el segon bus en Guifré para un cotxe. Si si en Guifré!! Malgrat tot... No ens va bé.
Agafem el segon bus que en treu uns mica més, i just al arribar a la gasolinera paro un noi jove. Ens farà uns 40km. És doctor i va a fer una cursa d'orientació. Està content perquè Lituània, a diferència de Letònia, no estan fent el pas al model de sanitat pública i privada i només tenen hospitals públics. Ens deixa al mig de la carretera que creua un bosc on dóna la sensació que un ós pot sortir en qualsevol moment. Paro un cotxe però només pot portar una persona. Passada 1h i llarg la Clara para un noi jove pel roig. Un programador informàtic que va a fer puenting amb els amics. Ens deixa a l'entrada del poble d'Alytus i hem de caminar una hora sota un bon sol fins la sortida. Mentre caminem ensenyem el cartell que posa Warsaw. I paro un cotxe, concretament el cotxe de policia de Lituània (podríen ser soviètics tranquilament). Ens pregunten d'on som i diem que BCN. Ens pregunten on anem i diem que BCN. Es descollonen davant nostre... Ens diuen que no podem caminar per la dreta. Els hi diem que dacord i continuem caminant (com volen que fem autostop si ens posem al sentit oposat??). Passada la mitja hora arribem a la rotonda de sortida, encara no hem parat de caminar que ens para una parella de noies que van a banyar-se al llac. És temptadora la proposta però just parlem amb elles que ens para un segon cotxe que ens pot portar més lluny, així doncs agafem aquest últim. Per no fer-ho llarg ni dramàtic direm que aquest noi era una càmara de televisió que arribava tard a un dinar familiar i tenia un somriure molt gran... D'aquests somriure que fan sospitar que la nit l'hi ha sigut llarga i plena d'agents alteradors de la conducta (queda entès).
            
       

Ens deixa en un poblet, fa molta calor i parem per menjar-nos un cuscús que hem fet amb verduretes. Estem a 20km de la frontera, caminem 10' i ens posem a un bon lloc. La Clara para un granjer que ens pot entrar a Polònia, només parla polones... Un cop a la frontera aprofitem per canviar euros a slotis. I succeeix el següent.
Bernat- Veus aquella autocaravana que ve Guifré? Paralà i que ens porti.
Clara - si va Guifré que avui és el teu dia.
Va el Guifré, es posa bé el tupé ensenya el cartell aixeca el dit... I para l'autocaravana!! (Aixó és una estrella al merit dins la  hichhiking world shapionship). El conductor és bielorús i no entenem que diu però ens fa 140km fins a Bialostok. Hem guanyat una hora pel canvi horari però tot hi això és tard i encara ens en queden 3. Decidim seguir, estem a un molt mal lloc però en Guifré aixeca el cartell i ens para una parella jove, ens diuen que no estem a un bon lloc i ens porten a un punt millor. Mentre fem autostop comencem a buscar lloc entre els arbres per plantar la tenda. Para un cotxe extremadament pijo amb un nen de 20 anys a dins, diu que ens pot portar a un segon punt per autostop a 1km de distància. Li diem que no cal. Al cap de 45 minuts torna a parar el mateix noi, ens pregunta quin pla tenim i li diem de tirar la tenda i dormir. Ens dóna el seu telèfon i ens diu que passada una hora ens trucarà, si estem camí de Warsaw ens trobarà un lloc per dormir i que si no ens vindrà a buscar i ens portarà a casa seva.
Passada una hora estem a casa d'aquest noi.

Bernat 5
Clara 4
Guifré 2

És fill d'una família rica de Polònia, amb una clara tendència de dretes i catòlica. (Per les fotos, quadres i tot plegat ens imaginem que són evangalistes). Ens buida la nevera i ens ompla la taula de menjar, xarrem molt i quan ja estem cansats ens diun que està a punt de ploure i que ens vol ensenyar la ciutat. Som-hi,  una ciutat ampla, d'empedrat i al centre un gran palau d'un baró que va trair el país en una guerra contra els suecs, convertit ara en la facultat de medicina. Plou fort i tornem a casa, ara buida la nevera de cerveses i les provem totes, fa dos mesos va fer un viatge amb autostop de València a Varsòvia i ens explica les aventures. Anem a dormir tard i ens despertem a les 5:30 a les 6 i poc volem agafar un bus cap a Varsòvia. Arribem als volts de les 10. Torno a ser a la capital polonesa i tot hi estar molt cansat ens hi passagem, fem el freetour corresponent i ens acostem al geto Jueu a la plaça on els retenien abans de ser deportats al camp d'extermini de Treblinka.


Parem, i per primer cop en aquest viatge ens asseiem a menjar plats típics, patata, formatge i pels carnivors... Carn.
Ens ve el baixon i anem a dormir, la resta de dia es pot obviar. Decidim despertarnos d'hora per fer autostop fins a Cracòvia. A les 8 estem a un bon punt, passa 1h i mitja ens para un bomber que ens 100km i ens deixa a un molt bon lloc, allà després de molts intents ens para un Capità de les Forces Aeries Polonese, el seu caza és un MIG-35 rus, ens porta a Cracòvia i la converça està assegurada. Com a curiositat: li pregunto com veu la situació USA i Rusia i EU a nivell militar, la resposta és la seguent: "És més sa no pensar massa" digne resposta d'un soldat... :(
Som a Cracòvia, ens hi estarem tres nits, que han de passar moltes cosses i no volem que passin amb presses.

Clara 7
Bernat 6
Guifré 5*.

divendres, 11 d’agost del 2017

Continuem

(El teclat es rus, una bogeria)

No tenim temps de processar tot el que veiem i sentim però volem parar i compartir-ho amb vosaltres. Ens trobem a Vilnius ( capital de Lituania) l'últim pais baltic. Però han passat 4 dies divertits. Varem anar a dormir a casa l'Anu, una noia estudiant de geografia i la sisena millor esgrimista del pais. A creuat Europa en bici i quan no va amb ella fa autostop. Ens obre les portes de la seva habitació en una residencia d'estudiants. Hem d'entrar per la porta del darrere doncs hi ha vigilant i no es permeten convidats. Com a curiositat dir que el lloguer d'una habitació compartida són 50€/mes. I només poden anar-hi els de nacionalitat estoniana doncs l'estat del edifici és precari i no volen que estudiants de fora ho vegin. Compartim dinar, juguem a cartes i anem plegats a veure el jardí botanic que és maquíssim. (La ciutat mateixa res a envejar als pobles florits de Suissa). Ens convida a vi romanes a la vora del riu (un pel fort) i a sopar. Al vespre comença el festival de cinema (romantic) mirem la película "keep the change" una història d'amor entre persones autistes.


Com a curiositat dir que el convidat especial va ser USA. Ja tindrem temps de parlar de com aquests tres paisos baltics són camp de guerra freda entre EU, USA i Rússia i quin és el sentiment nacional imperant en escoles i institucions.
L'endemà ens despertem a les 6:30. L'Anu marxa abans que nosaltres, que ens dutxem i li tanquem l'habitació. Caminem una horeta per tal de sortir de la ciutat, comprem una bombona de gas i ens posem a fer hichhiking (autostop) i comença la "word hichhiking championship". La idea és que cadascú té 15' per parar un cotxe, si no ho aconsegueix passat aquests temps es fa relleu, es puntua per cada cotxe que para, es possible que després no ens agafi perquè el lloc no va bé o no hi cabem. El marcador va ser el seguent:
Bernat 2
Clara 1
Guifré 0
El cas és que un bon home ens fa uns 70km fins Valga, el poble a tocar de la frontera i d'allà tren cap a riga que val 5€ per fer 150km.
Riga molt bonic, meitat europeu meitat URSS,  com tot el que hem vist fins ara, pero molt encant. Tota la ciutat té wifi gratuita, la idea és que els treballadors i treballadores d'empreses i institucions públiques surtin a treballar als parcs als dies de bon temps.
Voltem fins ven entrada la nit quan agafem un tren per anar a trobar-nos amb l‘home que ens acollirà dues nit. En Walter es investigador ambientoleg i treballa a la universitat i la seva companya és doctora en medicina interna. I viuen amb dos gas a la casa més bruta i desendressada que mai hem vist. Fongs a la banyera, pels de gat, cuina enganxifosa etc... Pero bona gent, i vegeterians...

L'endemà visita guiada i gratuita per l‘art nuovo de Riga i tarda de concert punk que ens conviden els nostres anfitrions.
Despres de sopar truita de patates i dormir amb gats, ens despertem d‘hora, agafem un bus per 3€ que ens fa uns 80km i ens posem a fer autostop (ara amb un cartell) hem de competir 1h i 50min i el marcador canvia:
Clara 2
Bernat 2
Guifré 0


(Clara fent feina)

El tema Guifré creiem que és per les pintes peró encara queda campionat per jugar.
És una noia russa que treballa a un circ itinerant (si si, d'aquests tètrics amb tot tipus animals ) i ens fa els 200km fins Vilnius (Lituania). Ens deixa al circ així que hem de caminar 1h i 40min fins al lloc on dormirem. Estem cansats i fa massa que no ens dutxem així que dutxa i migdia. Fem una volta al vespre sota una dolça pluja i sopem una truita de patates que ja haviem fet. Dormim...


(Vistes de Vilnius i dos barris...)

Despertem tard, 8:30. Posem una rentadora i una asecadora sense gaire èxit (necessitem la roba seca per demà). 





(Roba estesa)

Ens dirigim al famós free tour. La noia molt maca i ja hi tornem amb el sentiment nacional... Contents, no només de no ser russos sinó de formar part d'Europa. Tot son banderes europees i totes les obres van precedides del típic cartell dient que és finançament europeu. (És cert que hem pogut notar que com més lluny de la frontera amb Russia menys bandereta europea i menys diner de la UE.)

(Queda tot dit)

Com a curiositat, la placa que llueix a l'ajuntament, on es cita a George Bush fill: aquell qui concideri Lituania com a enemiga estarà conciderant tambe enemiga dels Estats Units d'America. Pero  hi ha coses boniques a Vilnius, com la república de Uzupio. Un barri d'artistes que recorda a Montmatre. Té una Constitucio curiosa i un dels bars és el parlament.


Com a última curiositat el tema dels carrils bici, en van fer i els cotxes hi aparcaven a sobre, l'alcalde va agafar un tanc (no és conya) i en va axafar un... I va repartir cartells amb el dibuix d'un tanc axafant un cotxe perquè la gent pogues enganxar-los als cotxes mal aparcats com a advertència (i després l'Ada és la radical).
Mirar link ES IMPORTANT:

https://www.youtube.com/watch?v=V-fWN0FmcIU&feature=youtu.be

Ara estem a la biblioteca de Vilnius buscant el millor lloc per parar un cotxe cap a Warsaw (Polònia) i escrivint aquestes línies. Contents de fer aquest viatge i poder compartir-lo.




P.D

Un petó cap a Buenos Aires on la pluja ja ha parat i comença a sortir el sol.

dilluns, 7 d’agost del 2017

Aventura començada

 
(Els ordinadors estonis només em deixa accentuar les "a", "e" i les "o") Aquest viatge va començar farà molts dies, el 31 de juliol. Va començar en un sopar a casa el Roger, que s´havia prestat a portar-me a l´aeroport. El primer desti va ser Ginebra a veure l´Oriol i la seva nova vida, i també la mare que portava un mes rondant per Europa i que en un moment o altre ens haviem de trobar. 5 dies a Ginebra que em van permetre una visita guiada pel CERN, sortir a córrer i escalar, i de regal cruiximents.
 
El dia 4 agafo un avió direcció Varsovia, l´avió va una mica tard i no arribo fins les 11 del vespre a casa l´Agata, en una zona una mica remota de la ciutat no hi ha enllumenat i no vull dir que vaig passar por pero... Em va oferir una macedonia i em vaig instal.lar al sofà, molt ben acompanyat pels seus 5 conills. L´endemà al mati em vaig llevar a les 6 ja que l´Agata marxava cap a Kraków. Aixi doncs mati a Varsovia, marcat per les construcions sovietiques i les cases encara amb les marques de les bales a la paret, i el silenci a la plaça del barri jueu, on estaven retinguts esperant per ser deportats (esgarrifosa escena que ens recorda "el pianista").
 
 
Arribats al migdia agafo l´avió direcció Tallin on pels vols de les 19:00 em trobo amb en Guifre i la Clara, tot a punt per començar el viatge. Visita a Tallin, bones vistes i carrers que ens porten a l´edat dels vikings. Ens cuinem una bona pasta al hostel amb la companyia de tres metges belgues que porten 10 mesos en bici començant des de l´India, i un Rus que ha preferit treballar a EU. Aixi doncs el debat està assegurat i la nit de cerveses tambe, tant és aixi que el rus es presta a portar-nos l´endemà a Tartu, és cap al sud aixi que ens va be. Dormim a una petita casa construida al 1980. Ara ens trobem a l´oficna d´informació i turisme a punt per veure com comença el festival de cinema de Tartu, tARTuff. Avui dormim a casa d´una noia que fa esgrima a l´equip nacional d´Estonia. Molta pluja i vent i tot llest per gaudir de tot el que ens espera.
 
 

dimecres, 17 d’agost del 2016

Marxem

El projecte Where is the life Continua amb forces, ara mateix onze voluntaris es preparen per la construcció de la biblioteca/sala comuna i al mateixtemps continuen les classes d'anglès. Un cop més agrair les donacions anònimes que estan fent possible aquest projecte.


Eren les 3 de la matina quan la Júlia la Clàudia i Jo decidíem anar a veure el camp de refugiats més tètric de la zona, el camp de Softex. El camp es troba en mig d'una zona industrial i ens porta una bona estona trobar-lo. Se'ns fa un nus al estomac, al veure les tendes perfectament ordenades que s'allarguen uns 400m, Hi ha diferents compartiments separats per filats de punxes. resseguim el perímetre amb les llums del cotxe apagats i la Júlia grava des de la part del darrere. un cop gravat accelerem el pas i ens disposem a tornar a casa. Pel retrovisor del mig veig que s'encenen uns far d'un cotxe que ens seguia. Immediatament després les rotatòries del cotxe de policia i les sirenes ens fan despertar. Ens obliguen a parar el cotxe i ens fan baixar de males maneres, Els hi és igual si hem begut o si els papers del cotxe estan en ordre, només volen una cosa, que esborrem els vídeos que hem fet. Ens apunten els DNI i la matrícula del cotxe i ens deixen anar una sola frase que tot i no tenir ni subjecte ni verb i ser de construcció dubtosa queda clara: Last time police station. Així doncs queda demostrada la complicitat del sistema per mantenir a l'ombra aquests camps que esgarrifarien a mitja Europa.


Malgrat tot, a la Marta i a mi ens toca marxar. Una part del nostre cos ens demana sortir d'aquestes tanques sota l'amenaça de caure extenuat, l'altre part es resisteix a abandonar a aquesta gent i ens demana de continuar amb el projecte a peu de camp. Tornem a casa i sobre aquesta terra àrida hi deixem bocins de nosaltres, al mateix temps, acceptem els que ells en donen per reconstruir-nos així de nou amb eines velles, I serà amb les mateixes eines que intentarem destruir aquests camps.


Al acomiadar-nos es fan tres petons. Un a cada galta i el tercer al ombro. Tres petons. El primer per l'amistat que s'ha creat, perquè de iguals a iguals ens hem estimat d'una forma sincera. El segon per donar-te les gràcies, gràcies per ensenyar-me que es pot riure malgrat tot, El tercer per demanar-te perdó. Perdó per què la meva Unió Europea, la que havia de garantir els drets de les persones ha fracassat. Tenia entès que casa meva era casa vostre si hi havia cases d'algú.


Ens allunyem del camp més ràpid del què és normal amb l'esperança que els crits dels nens no aconsegueixi entrar per la finestra del cotxe. Pel retrovisor els nois diuen adéu amb la mà i nosaltres callem. Pensem, i ho tenim clar. No oblidarem cap d'aquests rostres ni la barbàrie que pateixen i no ens cansarem de denunciar-la. Va per tu Mohamed i Alaa, i Yamen, Wissam, Hamsa, Halil, Casim. Jwan, Samura... i milers d'oblidats que esperen que s'obrin les fronteres.



P.S
Aquest blog acaba aquí, gràcies a tots per haver-lo seguit, nosaltres continuarem treballant per la dignitat d'aquestes persones.

divendres, 12 d’agost del 2016

Construim

Havíem quedat amb en Joan, un nou integrant del equip, al centre de la ciutat.  Al aparcar veiem policia antidisturbis i unes 100 persones vingudes del camp de Softex. Ha mort l’Ibrahaim, de 23 anys, per falta d'assistència mèdica. Ells reclamen sortir d'aquest camp: un dels camps més tètrics de la regió on els drets humans passen a ser un parell de línies en un llibre d’una prestatgeria d’algun despatx construït a un país massa lluny d’aquí. Els refugiats demanen seguretat, demanen llibertat, demanen dignitat. No demanen res que no es mereixin.
Arriba la furgoneta d’EREC i els ajudem a repartir menjar perquè els refugiats passin la nit. Comença a ploure, les armilles antibales es comencen a mullar i la policia es retira. Se m’acosta un home, em dóna un got de cafè calent, comencem a estar xops. El cafè és amarg com la vida que l’home ha començat a explicar (la seva dona tindrà el tercer fill en un camp d’oblidats). Em dóna les gràcies per ser-hi, li prohibeixo, doncs es la “meva” Europa la que els ha tancat en els camps de la vergonya (en el seu cas una antiga fàbrica química).



En Jordi, arribat de Banyoles, ens ha portat uns pila de llibres i material en anglès i energia nova. També ens arriben nous integrants com les Laies, en Javi, en Jerome i la Georgina. Noves cares, somriures i idees a punt de ser alliberades. Al mateix temps L’Andrea ens porta pissarres per les classes i comencen a arribar les primeres donacions pel projecte de la Biblioteca-Espai Comú. I és en aquest punt que m’arriba una notícia fantàstica; Els Ranger i Noies Guies del Cau AEIG SET han decidit donar 200€ al projecte! Orgullós d’aquest jovent que marcarà la diferència al dia de demà. Gràcies!




Carreguem el cotxe amb palès abandonats i els hi preguntem als nens si en volen fer alguna cosa. Agafen fulls i comencen a dibuixar, i malgrat no dominar allò de la planta i l’alçat surten els primers esbossos de taules i cadires. Dit i fet, comencem així el primer taller de fusteria per anar agafant pràctica. Paral·lelament amb roba vella i cordes construïm un sac de boxa per què els joves descarreguin tot el que tenen acumulat. Un refugiat és professor de karate i es presta a donar classes. Poc a poc van trobant un espai.


Acabada la taula se’m acosta un dels nois de 16 anys i em demana que guardi la taula a la zona protegida. Aquesta taula l’heu construït vosaltres per vosaltres, no té molt sentit que la guardem sota clau, li dic. Ja... però es que demà l’haurem trencat, em contesta.  No et preocupis, si necessiteu trencar les vostres coses no hi ha cap problema. S’allunya un pèl confús...


A fora del camp sota l’ombra de tres arbre hi ha una tenda, la única que les autoritats han deixat en peu fora del recinte. Allà hi descansa un professor d’universitat que passa la seixantena, li pregunto com està i hem diu que bé. Es pren aquest com l’últim viatge que farà i es passa el dia jugant a Escacs i Black Gammon. Li pregunto si em puc asseure amb ell perquè m’expliqui les seves aventures, em mira espantat i em contesta: jo he viscut masses cosses, ara ves i estigues amb els joves que aquests si que estaria bé que sortissin d’aquí (riu).

Mentre marxo veig de reüll com col·loca altre cop les fitxes al taulell, disposat un cop més, a guanyar el seu contrincant.

dilluns, 8 d’agost del 2016

Encegats


Ahir els joves van impedir que el cotxe dels seus tutors entrés al camp i els hi van trencar els retrovisors, coses que passen quan tens 25 adolescents que no tenen res a fer ni cap esperança de que la situació millori.
Hem acabat de dinar al poble i mentre demanem el cafè ens trobem una parella de refugiats que venen a les classes d’anglès, la dona no es troba bé. Li costa respirar, mal al pit, coll, braç i esquena... els sanitaris del centre només hi són pel matí. Així doncs, després de convèncer a la dona que deixi els seus 6 fills amb un conegut, la Marta i jo els portem a l’hospital més pròxim (40 min, que fem amb 25). S’emporten a la dona a fer probes. La Marta entra amb ella i jo hem quedo amb el noi. De sobte la recepcionista de l’hospital em diu que l’ajudi mentre posa davant meu un home.  L’home m’ensenya una foto d’una dona amb vel i dos nens d’uns 7 anys. Em pregunta si l’he vist. Li dic que no. On hauria de ser? Em diu que una ambulància se’ls ha endut a les 8:30 del matí des d’un alter camp. Són les 19h. Començo a trucar hospitals. Em diuen que no la tenen. Des de l’hospital on estic truquem al 116 (servei d'ambulàncies) i em diuen que no han recollit cap dona a les 8:30h. És aleshores que veig el registre dels hospitals: una bona llibreta i un bolígraf. La dona té un nom prou complicat com per què un grec encerti 3 lletres de cada 10. Ens diuen que truquem a una clínica que ells si que tenen registre. Esclar, registre dels que hi van. Així doncs el senyor torna al camp. Qui sap, potser la dona ja ha tornat. I mentre s'allunya el recepcionista de l’enèsim hospital em diu que truqui demà. És llavors quan veus que el problema ja no és el que passa dins les 4 balles sinó un país desconstruït d’una Europa en desconstrucció .


Pel que fa a la dona que hem acompanyat nosaltres, el metge li pregunta si està estressada. A veure deixa’m pensar... Avui fa just un any que va iniciar l’exili amb sis fills, el més gran de 16 anys, i un marit que la pegava. A Turquia va ser prou llesta com per agafar un amic i fer-lo passar pel marit (en contra de tot el que diu el seu Déu) i creuar la frontera de Turquia deixant el maltractador enrere. Tres cops la va haver de creuar. I ara està a una tenda esperant res. Qui sap... Potser si que està estressada. Pastilles al canto i la portem cap al camp altre cop. Al darrera la dona i el seu marit. La Marta va de copilot i baixa a comprar el medicament. Són les 22:30 i del telèfon del noi sona un senyor cantant en àrab. Li pregunto que què és. El noi para el mòbil i em diu que és l'última pregaria del dia. Que a Síria es deixa de fer el que s'està fent per resar. Paro els quatre llums i el cotxe, i li demano, si us plau, que posi el cant. Li pregunto si li importa que jo resi al meu Déu. Em contesta: No hi ha cap problema, els dos parlen d’estimar als altres.

La Marta arriba pocs minuts després que el senyor del minaret hagi deixat de cantar i emprenem el viatge cap al camp. Pels vols de les 00:00 hi arribem, la parella dorm al darrera. Ens diuen que és molt tard per agafar el cotxe altre cop i ens conviden a sopar amb ells i dormir a la seva tenda (ho tenim prohibit). Ens donen el seu telèfon i ens demanen doncs que els hi enviem un missatge quan haguem arribat a casa.

Els nois estan jugant a tirar-se pedres mentre criden i riuen, també ens conviden a jugar amb ells. Aconseguim que es calmin i xarrem una estona.

Al marxar no puc mirar endarrere, els focus del camp encega el retrovisor de la mateixa manera que encega a mig món. 










divendres, 5 d’agost del 2016

Entre totes tot



Ahir va ser un dia que durarà anys, el nostre company de batalla i amic Javi va haver de marxar, diuen que hi ha un món paral·lel on regnen les paraules com salari, retenció, plusvàlua, hores extres i capital. I aquest món el crida. Estem tristos però tranquils al saber que en cap cas deixa de treballar en el projecte Where is the life?. En Javi és una màquina tant treballant entre les quatre balles com davant la pantalla i el teclat. D’ell depenent moltes coses, com ara el web el qual esteu convidats a seguir.



Contrastant amb el neguit d’ahir avui estem contents. Presentem un nou projecte. Després de reunions i discussions hem aconseguit l’autorització del govern per la construcció d’un espai polivalent construït pels propis joves que permetrà fer les classes d’anglès i al mateix temps ser la biblioteca del camp. Ells mateixos veuen la necessitat dels dos espais. Avui mateix un d’ells ens deia que l’últim llibre que va llegir era Cien años de soledad i que en té un de Harry Potter pendent.




La construcció d’aquest espai no és pas broma. L'arquitecta i coordinadora Inés ja ha dibuixat els primer plànols i ja estem realitzant la llista de material. La idea seria començar els fonaments en dos dies i anar pujant a poc a poc. És per això que aquest cop us demanarem alguna cosa més que seguir-nos. Aquest jovent porta un any sense llegir un llibre ni fer una classe. Tant els fonaments com la teulada ha d’estar fet amb materials capaços d’aguantar les temperatures actuals de 38 ºC fina als 2 ºC en que arribaran al hivern juntament amb les fortes plujes. Podeu ajudar-nos a continuar aquest projecte a ES26 3183 3500 2000 0109 5486.



Hem començat el nivell 0 amb joves que fins ara no s’atrevien a estudiar l’anglès i poc a poc tot va tornant al seu lloc.
Avui a classe li pregunto a un noi que què passaria si la seva dona es descobrís el rostre i m’ensenyes el cap. Em diu:
A -Doncs parlaria amb ella
B -Però també la podries pegar per deixar-li clar que el que ha fet no està bé
A -(riu) No professor....
B - No em diguis professor
A - Bernat, no puc pegar la dona, és haram
B - Que vol dir Haram?
A - Doncs que és pecat

I mentre cauen les màscares i els mites, ens disposem a donar l’esquena als camps dels oblidats, doncs juts a l’altre costat del món comencen les olimpíades de la vergonya amb un bon castell de focs capaç de deixar en la penombra allò que no ens agrada veure.