Ahir els joves van impedir que el cotxe
dels seus tutors entrés al camp i els hi van trencar els retrovisors, coses que
passen quan tens 25 adolescents que no tenen res a fer ni cap esperança de que
la situació millori.
Hem acabat de dinar al poble i mentre demanem
el cafè ens trobem una parella de refugiats que venen a les classes d’anglès,
la dona no es troba bé. Li costa respirar, mal al pit, coll, braç i esquena...
els sanitaris del centre només hi són pel matí. Així doncs, després de
convèncer a la dona que deixi els seus 6 fills amb un conegut, la Marta i jo
els portem a l’hospital més pròxim (40 min, que fem amb 25). S’emporten a la
dona a fer probes. La Marta entra amb ella i jo hem quedo amb el noi. De sobte la
recepcionista de l’hospital em diu que l’ajudi mentre posa davant meu un home. L’home m’ensenya una foto d’una dona amb vel i
dos nens d’uns 7 anys. Em pregunta si l’he vist. Li dic que no. On hauria de
ser? Em diu que una ambulància se’ls ha endut a les 8:30 del matí des d’un
alter camp. Són les 19h. Començo a trucar hospitals. Em diuen que no la tenen.
Des de l’hospital on estic truquem al 116 (servei d'ambulàncies) i em diuen que
no han recollit cap dona a les 8:30h. És aleshores que veig el registre dels
hospitals: una bona llibreta i un bolígraf. La dona té un nom prou complicat
com per què un grec encerti 3 lletres de cada 10. Ens diuen que truquem a una clínica
que ells si que tenen registre. Esclar, registre dels que hi van. Així doncs el
senyor torna al camp. Qui sap, potser la dona ja ha tornat. I mentre s'allunya
el recepcionista de l’enèsim hospital em diu que truqui demà. És llavors quan
veus que el problema ja no és el que passa dins les 4 balles sinó un país desconstruït
d’una Europa en desconstrucció .
Pel que fa a la dona que hem acompanyat
nosaltres, el metge li pregunta si està estressada. A veure deixa’m pensar...
Avui fa just un any que va iniciar l’exili amb sis fills, el més gran de 16
anys, i un marit que la pegava. A Turquia va ser prou llesta com per agafar un
amic i fer-lo passar pel marit (en contra de tot el que diu el seu Déu) i
creuar la frontera de Turquia deixant el maltractador enrere. Tres cops la va
haver de creuar. I ara està a una tenda esperant res. Qui sap... Potser si que
està estressada. Pastilles al canto i la portem cap al camp altre cop. Al
darrera la dona i el seu marit. La Marta va de copilot i baixa a comprar el
medicament. Són les 22:30 i del telèfon del noi sona un senyor cantant en àrab.
Li pregunto que què és. El noi para el mòbil i em diu que és l'última pregaria
del dia. Que a Síria es deixa de fer el que s'està fent per resar. Paro els
quatre llums i el cotxe, i li demano, si us plau, que posi el cant. Li pregunto
si li importa que jo resi al meu Déu. Em contesta: No hi ha cap problema, els
dos parlen d’estimar als altres.
La Marta arriba pocs minuts després que el
senyor del minaret hagi deixat de cantar i emprenem el viatge cap al camp. Pels
vols de les 00:00 hi arribem, la parella dorm al darrera. Ens diuen que és molt
tard per agafar el cotxe altre cop i ens conviden a sopar amb ells i dormir a
la seva tenda (ho tenim prohibit). Ens donen el seu telèfon i ens demanen doncs
que els hi enviem un missatge quan haguem arribat a casa.
Els nois estan jugant a tirar-se pedres
mentre criden i riuen, també ens conviden a jugar amb ells. Aconseguim que es
calmin i xarrem una estona.
Al marxar no puc mirar endarrere, els focus del camp
encega el retrovisor de la mateixa manera que encega a mig món.
Gràcies per posar un xic de llum a aquesta vergonya inhumana i fer-nos-la arribar. No veure-ho (o aclucar els ulls) i permetre-ho és trist (i em temo que és el que fem la majoria), però descobrir-ho i no fer res ja és deplorable... almenys cridem fort que no volem ser còmplices d'aquesta barbàrie.
ResponEliminaÀnims amb la valenta feina i continua encenent la llum del far de tant en tant!
Abraçades germanet
Eiiii... anim s....
ResponEliminaA casa cada escrit teu em diu que sou valents i que us arremangueu devant de situacions verdaderament difícils i complicades, cada dia amb forces renovades i mostrant el millor de vosaltres a aquests nois i als q se us acosten...Molt bé,
I que t haig de dir de la Llum.?
A tu, que has vist encendre una i mil llumetes en mig de la fosca nit desde la gran foguera del claustre de Cuixà?
La Llum hi és sempre...illumina, fa ombres ben fosques que fins hi tot fan por,enlluerna, cega fins hi tot si la afrontem i tot hi així la llum éns fa més fàcil el camí....ara no ho veus i sembla difícil...però la llum ja guanya terreny...ja hi és fins hi tot a mitja nit.
Abraçada fortíssima.